Cuina Caputxina és un llibre simpàtic, en alguns moments intencionadament divertit, però no és un llibre frívol. El rigor amb què s’aborda la temàtica és constatable amb la bibliografia, les notes i les introduccions de l’autor. El lector trobarà a la primera part unes indicacions a propòsit de l’austeritat en la vida quotidiana dels antics caputxins. En la segona i tercera part hi ha la transcripció de les receptes seleccionades per a aquest nou volum de la col·lecció «A la Caputxina». Finalment, hi ha un glossari de termes poc usats de català antic, amb la deguda explicació o equivalència actual, per tal de facilitar la comprensió de les receptes publicades.

Vol ser una manera agradable de donar a conèixer moments inèdits de la vida dels caputxins, amb una tria de notícies i dades gastronòmiques pròpies de la vida caputxina aplegades d’ací d’allà. Ara, ordenades i editades en aquesta publicació, podran ajudar a un millor coneixement de les tradicions gastronòmiques de Catalunya. Els amants de la cuina en gaudiran a cor què vols i podran recrear, amb molta facilitat, l’atmosfera de les antigues cuines caputxines, i de retruc, de la cuina tradicional catalana.

En aquest llibre s’apleguen diversos escrits del bisbe Joan Carrera que versen sobre el Nadal, il·lustrats per Montserrat Gudiol. La combinació dels textos amb les il·lustracions tan expressives ens transporta a imaginar-nos un Nadal dinàmic, coherent, solidari, profund, esperançat, lluny de l’ensopiment que per a molts poden provocar les festes nadalenques reduïdes al caliu familiar i a la fruïció d’una bona taula.

<!-- /* Font Definitions */ @font-face {font-family:"Trebuchet MS"; panose-1:2 11 6 3 2 2 2 2 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:swiss; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Trebuchet MS"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:FR;} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:72.0pt 90.0pt 72.0pt 90.0pt; mso-header-margin:36.0pt; mso-footer-margin:36.0pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} --> <!-- /* Font Definitions */ @font-face {font-family:"Trebuchet MS"; panose-1:2 11 6 3 2 2 2 2 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:swiss; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Trebuchet MS"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:FR;} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:72.0pt 90.0pt 72.0pt 90.0pt; mso-header-margin:36.0pt; mso-footer-margin:36.0pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} -->

Federico Mayor Zaragoza, en su prólogo, se dirige así a la autora: «No ceses de escribir, María Rosa, porque después de haber vivido con tanto desprendimiento, con tanta alteridad, en un alborear todavía tenuemente iluminado, es preciso que no dejes de caminar y que lo hagas sin desmayo y aligerada porque, como escribió Miquel Martí i Pol, “ya no tengo nada, salvo la voz”. Sí, tienes, tenemos, la voz. »

La autora tiene voz propia. Y con su voz nos cuenta su vida, desde que nació hasta hoy mismo. Una vida que pone la piel de gallina en algún momento, que hace sonreír en otro, que te traslada a una época y que, ciertamente, no te deja indiferente.

Aquest llibre documenta la vida quotidiana d’Apel·les Fenosa, amb imatges i textos de dietaris i memòries que il·lustren abastament la seva vida a través del treball d’una documentalista d’excepció com fou la seva esposa, l’artista i fotògrafa Nicole Florensa.

Dos homes excepcionals que van compartir el mateix amor per Catalunya, que van viure i patir els anys difícils de l’exili, que van ser fidels al seu compromís. Dos homes que van estimar la música. A Pau Casals i Andreu Claret els va unir una fonda i llarga amistat, que queda plasmada en aquestes cartes, escrites entre els anys 1943-1955, durant el seu exili a França i Andorra.
Claret, conegut més tard amb el sobrenom de l’Home de les Neus per alliberar Barcelona de la nevada de 1962, actuava com a secretari de l’Associació Pau Casals, que donava suport als fills dels refugiats, i també com a secretari personal de Casals en l’organització de concerts per diferents ciutats franceses. Casals, símbol dels catalans de l’exili, sempre es va mantenir ferm en les seves conviccions més profundes. Tal com ell deia: “Un músic també és un home i la seva actitud vital és més important que la seva música”, i ho va portar fins a les últimes conseqüències.